FONAMENTS HISTÒRICS DEL MIL·LENARI

El fonament històric de la celebració rau en la menció que es fa en un document que cal datar el desembre de 1002 i que esmenta una “cel·la de Santa Maria que és prop d’Agolata amb els seus termes i adjacències”.

Per començar, cal aclarir que el text especifica una cel·la, fet que cal interpretar com una capella o aula de culte. Si bé avui això s’anomena església –com fem en el logotip del mil·lenari- en aquell temps aquesta paraula solia connotar la condició de parròquia, amb rector resident i en tot cas titular, cosa que potser aleshores no tenia, i que degué tenir a partir de la seva primera consagració, el novembre de 1058 (que no el 1059). Aleshores sí que es parla de l’església com a parròquia, amb delmes i primícies.

En tot cas, aplicar el sentit modern del mot “església” per esmentar la cel·la del document és avui totalment lícit i just, perquè entenem per “església” tot espai de culte que aglutina una comunitat de creients.

El 1907 Mn.Segura atribuí –encertadament a parer nostre- la condició de capella sufragània a la cel·la perquè el text li adjudica una “termes i adjacències”, cosa que implica unes rendes que cobrava el seu titular i que en facilitaria el manteniment. Això –i és aquí on discrepem de Mn. Segura- comporta in veïnatge de població (encara que fos petit o dispers) que pagaria potser unes almoines de sosteniment.

Sigui com sigui, amb població voltant (com creiem) o no, la capella o cel·la (església en diríem ara) existia, i ho celebrem.

Aclarirem una sèrie de conceptes que giren a l’entorn del mil·lenari text que ens permet commemorar com cal l’efemèride.

  1. Es tracta d'una butlla tramesa per Gebert d'Orlhac, papa sota el nom de Silvestre II. La gestació del document va anar així:

    El 1002, el compte de Barcelona Ramon Borrell va anar a veure el papa que, suposem, tindria Catalunya en alta estima per haver-se format intel·lectualment. L’objectiu era que el reconegués com a sobirà independent, després que Borrell II no renovés el 988 el vassallatge que devia al rei franc Hug Capet, ja que el seu antecessor Lotari no l’auxilià quan Almasur saquejà Barcelona el 985.

    D’aquesta manera, tenim una expedició comtal a Roma, i amb el seguici hi va Otó, abat de Sant Cugat del Vallés. Otó aconseguirà el reconeixement papal de totes les possessions del monestir, en forma documental de butlla, a més de passar a dependre directament de Roma, gaudint d’immunitat. Així completà Otó la política de retronar Sant Cugat a l’estat d’abans dels saqueigs i destruccions serraïnes del 985 i següents, política iniciada amb el privilegi de Lotari el 986.

    Aquestes possessions són esmentades en una llista inserida en el text de la butlla, entre les quals apareix la “cel·la de Santa Maria prop d’Agolata amb els seus termes i adjacències”.

  2. La data precisa és el desembre de 1002. Perquè s’ha datat el 1003? Doncs per una interpretació poc acurada de la datació (com ha succeït també, amb la consagració del 1058 i que s’ha dit des de sempre que era del 1059).

    El text és datat “el mes de desembre de la indicció sobre dita primera”. Cal saber (i un bon manual de Cronologia com el Capelli ens ho dirà) que la 1ª indicció dins del pontificat de Silvestre II corespont al 1003. Però –i aquí venen els problemes- l’any es solia començar a comptar a partir de l’Encarnació de Crist, el 25 de març i això vol dir que l’any 1003 començaria el 25 de març del 1002 del nostre còmput actual.

    Si afegim que el papa moria el 12 de maig del 1003, entendrem que era difícil que otorgués butlles el desembre del mateix any.

    Per tant, s’ha decidit celebrar el mil·lenari del desembre del 2002 (data de l’efemèride) al desembre del 2003.

    Si ens interessa precisar la data, hi ha possibilitat que l’any 1003 comencés el 25 de desembre de 1002 si es comptava per la Nativitat del Senyor, cosa poc probable. Per tant, si així fos –que no ho diu- sota la intitulació “desembre del 1003” hi podríem encabir els dies 25 al 31 de desembre del 1002. Amb tot, el més usual fina al s. XIV era emprar la referència de l’Encarnació de Crist, per la qual cosa el més convenient seria datar la butlla de manera oberta, és a dir, desembre del 1002.

  3. El text que serví de base per a la transcripció a Mn. Segura i a J. Rius, és el del Cartulari de Sant Cugat, gros volum del segle XIII que copiava els principals documents aleshores existents en l’arxiu del monestir. Però el mateix fons de Sant Cugat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, es conserva la butlla en original en papir, molt deteriorada però d’un valor diplomàtic incalculable i d’un impacte visual ben destacat.

    Mesura 123 x 75’5 cm. i es troba ubicada en el dipòsit, fora de consulta i emmarcada sota un vidre per la seva fragilitat, ja que el material és fibrós.

    No se’n coneixia gens l’existència a Igualada perquè no fou utilitzada per cap historiador –que consultaria, o bé el Cartulari, o bé la seva edició- donat que hi falten les 20 primeres línies de text (no 8 com s’ha dit) que consten però, a la còpia del Cartulari. Hem optat per reproduir el papir i no els folis corresponents. Del Cartulari per les raons suara esmentades.

  4. El suport papiraci respon a la voluntat de distinció i de prestigi per part de la cancelleria vaticana. Era un material molt car i fràgil que podria venir d’orient, en un moment que l’imperi Bizantí tenia una riquesa i esplendor artístiques i culturals extraordinàries, o podria venir de Sicília (Palerm, Siracussa) on hi havia les plantacions de papir que proveïen Roma en temps imperials de material per a l’expedició de documents legals i que, davant la debilitat de l’imperi, ben segur que controlava el pontífex. També es diu que el papat pretenia emular la cancelleria del desaparegut imperi romà d’occident que caigué en declivi des del segles V. De fet, encara avui s’utilitzen arcaics per a la redacció luxosa de textos als quals volem donar rellevància. Així, el papir esdevé un suport de l’escriptura utilitzat en documents de gran importància i solemnitat i per un període temporal concret: per exemple, la butlla d’Urba II restaurant la dignitat metropolitana de l’Església de Tarragona (datada a Càpua el 1091) és escrita ja en pergamí.

  5. Catalunya conserva una desena de butlles papals papiràcies com aquesta, del total de 23 originals que resten a tot el món, compreses dins un espai de temps que va des de finals de s. IX fins entrat el s. XI.

    N’hi ha 5 a Vic, on tenim els 3 pivilegis concedits el gener del 971 pel papa Joan XXIII al bisbe Ató, justament el perceptor de Silvestre II quan estudià a la capital osonenca, otorgant-li l’arquebisbat de Tarragona, aleshores en mans musulmanes (en tornar de Roma fou assasinat, probablement pels narbonesos, perquè l’Església catalana en depenia i el pal·li metropolità podia provocar una escisió de Narbona de les diòcesis catalanes, cosa que els interessava francament poc). També a Vic es conserva la del 978, donada per Benet VII al bisbe Froia o Fruja confirmant-li els límits del bisbat. Aquesta conté la primera aparició escrita del mot “Aqualata” i seria la que hauria permès celebrar el mil·lenari de la nostra ciutat, perquè aquestes efemèrides poden donar-se a partir de la primera aparició documental del topònim prescindint del seu significat exacte. A Vic hi ha finalment la del 998 concedida per Gregori V al bisbe Arnulf i que va signada per Otó III coronat el mateix any a Roma com a emperador, essent la única firma autògrafa que d’ell es coneix.

    Esmentavem les dues de Girona, de cap al 892, la de la Seu d’Urgell també de Silvestre II (1002?) i les dues de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1002 i 1008) que esmenten totes dues la cel·la d’Igualada.

    Hi ha constància d’un altre exemplar d’inicis de s. XI a la Bibiotèque Nationale de France procedent de Camprodon per compra, i que al monestir de Ripoll en cremaren almenys dues (una d’elles concedida a Oliva( el 1835.

  6. Aquest conjunt de butlles papiràcies anà a Roma el 1927, sota el pontificat de Pius XI, on es reuniren pel seu estudi i s’en féu la restauració. Sabem que la de Sant Cugat del 1002 fou confiada a la cura d’Hugo Ibscher. Retornaren totes a Catalunya emmarcades, fotografiades i, curiosament, les catalanes (les hem vistes totes deu) es conserven encara així, fet que demostra que és l’opció més encertada i pràctica per aquesta noble tipologia documental.

    Per acabar, direm que s’editarà oportunament una ressenya històrica com la que teniu al davant, important la transcripció i traducció al català del text complet de la butlla del 1002 i una reproducció fotogràfica reduïda de l’històric paprir.

    7. Daniel Vilarrubias i Cuadras