Història o llegenda?
Parlar d’un fet religiós esdevingut fa més de quatre-cents anys, posa a l’aguait l’home del segle XXI. Serà una narració veridica o una narració d’aparença més o menys històrica amb elements imaginatius? Història o llegenda? La crítica històrica exigeix una documentació seriosa. Fa bé. Cal defugir de la credibilitat pueril i purament sensible, sense caure, però, en la negació apriorística, simplement perquè el cas s’escapa de l’experiència sensible i tècnica.
Aquest comentari entorn del Sant Crist d’Igualada pretén oferir un resum brevíssim d’un estudi històric, fet per un monjo igualadi, el P. Romuald Díaz, prou conegut precisament pel rigor científic dels seus treballs.
Aquest fet insòlit ha arribat fins a nosaltres, no pas per una tradició oral vaga o incerta, sinó que ens és atestat per la declaració autèntica que recull l’Instrumento Público” i que reprodueix íntegrament en el seu llibre.
Hi trobem declaracions d’eclesiàstics, dels batlles i de gent del poble, fetes amb gran senzillesa i espontaneïtat. El document és redactat amb un gran seny els dies immediats al fet, i ens ve amb totes les garanties d’autenticitat “Tenim una documentació històrica” -diu el P. Díaz- en la qual podem confiar. Unes declaracions com les que tenim no s’inventen.
EL SANT CRIST, UN PROTAGONISTA DE LA NOSTRA HISTÒRIA
La noia Coloma, vidua Masarda, Miquel Quadres, Gaspar Sanjust, entre altres, foren els primers testimonis de l’esdeveniment, les declaracions dels quals consten ben documentades. No fou, però, solament un petit grupet de persones sinó tot el poble igualadí, que amb pietat i serenor va comprovar el fet de la Suor de Sang, un fet acceptat i viscut amb fidelitat i constància des del 20 d’abril de 1590 fins avui. Evidentment, el Sant Crist, protagonitza moltes pàgines de la nostra història.
L’Església Gran i la Capella del Sant Crist.
Any 1617: La devoció al Sant Crist impulsa la construcció de l’actual església de Santa Maria, una obra gegantina donada les circumstàncies econòmiques d’aquells temps. S’acaba a les darreries del segle XVII.
Any 1702: Comencen les obres de l’actual Capella del Sant Crist. Duren uns trenta anys. El famós pintor Francesc Tramulles pinta la cúpula, és la pintura més remarcable que posseeix la nostre ciutat.
La festa
Exceptuant uns pocs anys, sempre s’ha celebrat el dimarts de Pasqua. És la festa més viscuda i participada, sovint i darrerament sempre, presidida per bisbes i abats, cantada per predicadors il-lustres i acompanyada de la presència multitudinària dels fidels, tant a l’ofici litúrgic com a la processó. Una pasqua igualadina.
Malgrat que el prodigi de la suor de sang es va donar el 20 d’abril de 1590, divendres sant, sempre es situa la festa del Sant Crist el dimarts després de pasqua per no interferir en les celebracions pasquals.
Durant la quaresma, es celebra cada divendres la pregària o ‘miserere’, i missa per preparar la pasqua i la festa de la devoció al Cant Crist d’Igualada. El cinquè divendres de quaresma es porta sempre aquest acte al santuari de la Mare de Déu de la Pietat, copatrona d’Igualada, en la seva festa anyal.
Encara que les dates van variant, els diversos actes de quaresma, pasqua i festa del Sant Crist es van repetint any rere any, principalment, l’ofici solemne del matí del dimarts de pasqua, la processó de la tarda, i alguns anys les vespres solemnes del dilluns de pasqua, vigília de la festa.
Devoció
Copiem del llibre del P. Díaz: “Cal esmentar aquelles ocasions de necessitats i flagells públics en els quals la vila o la ciutat, al llarg de mes de tres segles i mig ha acudit al Crist. Cal remarcar la relació que sempre hi ha tingut de necessitat i recurs al Sant Crist”. I també amb motiu de solemnes festes extraordinàries, com fou, per exemple la gesta del Bruc.
La festa i devoció al Sant Crist és mantinguda pels Priors del Sant Crist.
Literatura
S’han escrit quatre històries sobre el Sant Crist: Mn.Joan Padró i Serrals, prevere, poc abans del 1737; és la primera obra igualadina impresa. Jaume Gomis i Galtés, prevere, amplia l’anterior l’any 1852. Francesc M. Colomer, Prior, en redacta una amb més amplitud; era l’any 1916. I la del Pare Romuald Díaz, l’any 1965. Cal fer esment dels devocionaris escrits que s’utilitzen especialment en les funcions del Miserere i de la Novena. I no podem oblidar l’extensa producció poètica que s’ha escrit entorn del Sant Crist, i les diverses edicions dels goigs, particularment els de l’any 1929, els que actualment es canten. Finalment evoquem la figura del Dr. Torras i Bages, el teòleg del Sant Crist, amb la seva pastoral “L’Espós de Sang”, l’any 1900.
Pèrdua i reposició de la imatge
Sembla que pel juliol de 1936 la imatge fou cremada. Perduda l’esperança de recuperar-la es decidí fer-ne una reproducció. Fou beneïda l’any 1944. La devoció continua viva.