Us fem a mans la transcripció de l’homilia pronunciada per Mn. Xavier Bisbal el passat dia 7 de maig en ocasió de la missa funeral pel papa Francesc a la basílica de Santa Maria, una bona ressenya i glossa de la seva figura i record:
<<És de justícia que la nostra basílica, que té com tota església amb aquest títol un vincle especial amb la Seu de Pere i la figura del Papa, ofereixi un funeral pel pontífex difunt. Sempre s’ha fet així. Inclús aquest símbol del cunopium, aquesta espècie de paraigües que tinc al costat, hauria d’estar tancat -per motius tècnics no es pot fer- en senyal que no hi ha Papa i que la seu de Pere està vacant.
El Dilluns de Pasqua, dia de llum i esperança, el Senyor va cridar Francesc a la seva presència, just després d’un darrer gest de fidelitat: la benedicció urbi et orbi, amb les mans ja molt febles… Amb ell, contemplem el misteri del temps que passa i del cos que es va afeblint. La mort ha de ser vista per un Cristià sempre ens recorda la Pasqua, i desitgem de tot cor que el Sant Pare Francesc hagi ja fet la seva Pasqua definitiva.
Què dir que no s’hagi dit de Francesc?.
Recomano l’homilia de la seva missa exequial a Roma, pronunciada pel degà del Col·legi Cardenalici.
També l’article titulat ‘Un Papa per a un món ferit: hospital de campanya, casa comuna i, al centre, la misericòrdia divina’ que apareixia al Full Diocesà d’ahir i que ens introduïa al Papa amb la seva visió de l’Església en sortida, l’Església com a Hospital de Campanya, la preocupació per la Creació, els seus viatges -destacant els de Lampedusa, Lesbos, Mèxic, Iraq o el Congo-, la misericòrdia i aquella Benedicció Urbi et Orbi tan especial durant la pandèmia.
Pensava dir algunes coses diferents que ens puguin ajudar a entendre a Francesc, i que potser no són gaire conegudes…
Jo fa anys quan estava a Roma el Papa era Benet XVI. El meu director de tesina era un jesuïta argentí, que s’havia format i havia treballat al costat de Bergoglio, i s’ha de dir que me’n parlava bastant del cardenal Bergoglio abans que fos Papa.
Diré tres experiències vitals del Papa que van marcar el seu estil pastoral però d’entrada una prèvia: l’Argentina és un microclima polític, econòmic i també religiós únic i difícil d’entendre des de fora. No entra fàcilment dins dels nostres paràmetres, tampoc religiosos i ara en posaré alguns exemples…
I
Bergoglio formava part d’un corrent teològic que s’anomenà la TEOLOGIA DEL POBLE, que era una alternativa argentina a la teologia de l’alliberament i que renuncià a les categories marxistes per explicar la realitat.
Cada cop que Francesc parlava del ‘POBLE’ ho feia amb una devoció especial…ja l’esmentà quan va sortir al balcó per primera vegada: respecte al poble, a la pertinença, a la seva fe, acompanyar al poble…
Sentir-se part del Poble és el contrari a la globalització de la indiferència (una altra expressió bergogliana)…i l’Església, recordeu el Concili, és el nou POBLE de DÉU…no som una mera agregació d’individus.
Per aquest corrent, cal VALORAR MOLT LA RELIGIOSITAT POPULAR, com a ‘lloc teològic’ on Déu parla. I en això tenim una experiència diferent, el nostre cristianisme en gran part l’ha perdut, inclús des d’algunes instàncies eclesials en determinat moment s’han menyspreat els romiatges, les devocions, festes patronals, novenes, els rosaris… són pràctiques que certament han de ser purificades, però que són la fe de la gent senzilla, la fe dels pobres…recordant que ser cristià no és un elitisme d’uns iniciats o d’intel·lectuals.
Tot aquest corrent va promoure els grans romiatges argentins a la Virgen de Luján o Sant Gaietà que congreguen milers i milers de persones.
Fixeu-vos que el famós Document Aparecida, de l’Episcopat llatinoamericà, del qual el Papa n’és l’autor intelectual diu: si la Iglesia no reinterpreta la religión del pueblo latinoamericano, se producirá un vacío que lo ocuparán las sectas, los mesianismos políticos secularizados, el consumismo que produce hastío y la indiferencia o el pansexualismo pagano.
Una traducció pràctica d’aquesta Teologia del Poble fou la PREDICACIÓ DEL PAPA,els seus sermons, el seu estil de dirigir-se al poble, era fet expressament molt senzill, sense cites, anti-intelectual perquè l’entenguessin les persones més humils…
II
Bergoglio és un personatge complex de seguir en la seva història: jesuïta però amb problemes dins de la Companyia de Jesús. Ocupà càrrecs en la seva jerarquia, fou provincial i professor de literatura, però per una sèrie de problemes interns el van exiliar a Cordoba (Argentina), on va viure una crisi personal. Penseu que el van posar de conserge i de porter. En aquella casa vivia amb 21 jesuïtes i ell si feia falta, els canviava quan els més grans es feien les necessitats.
Hi hagué una experiència que el va marcar i que ha aflorat el seu pontificat: DEDICÀ MOLTES HORES A LA CONFESSIÓ. Bergoglio va experimentar la misericòrdia, ser ministre de la misericòrdia i va conèixer els grans sofriments de molts que venien a confessar-se: dones que havien avortat, prostitutes, i altres persones castigades per les circumstàncies de la vida. Va conèixer un món diferent del que s’havia mogut durant vint anys i va haver d’aprendre una pastoral diferent.
Ja com a Papa deia i molts anys després: per confessar el sacerdot ha de tenir el cor en pau, que no maltracti els fidels, que sigui humil i misericordiós: que sigui conscient que el germà o la germana que s’acosta a la confessió busca el perdó i ho fa com tantes persones que ho feien amb Jesús: perquè els curi…
També això és diferent de nosaltres, el nostre Cristianisme occidental des del postconcili, ha perdut en gran part (per diferents causes, no hi entro) l’experiència de misericòrdia divina a través la confessió. Ja no hi ha cues als confessionaris.
Recordeu que el Papa va dedicar tot un Jubileu a la Misericòrdia i és potser els dels papes que més vegades ha parlat de la confessió, tant pel que fa als penitents com dels sacerdots ministres de la misericòrdia.
III
Bergoglio fou rector de parròquia a San Miguel, quan era responsable del ‘Colegio Máximo’, als afores de Buenos Aires. Colze a colze amb el meu director de tesina, el Pare Miguel. Fundà una parròquia, i 4 capelles per les zones més llunyanes. Eren barris nous, amb gent humil i amb moltes problemàtiques socials.
Bergoglio compartia la vida de la gent i ell, ja com a Papa insistí molt que no vol rectors de despatx, sinó de carrer (i això ens obliga i ens ha de fer pensar als mossens). Vol sacerdots que comparteixin amb austeritat les alegries amb els alegres i que plorin amb els que ploren…
Ell que a principis dels anys vuitanta va ser rector d’una perifèria, es convertí en el Papa de les perifèries, en la veu dels més humils, dels més ferits, dels més marginats d’arreu del planeta. I també amb una especial preocupació pels avis i la gent gran.
Aquest Papa que potser per tantes persones allunyades de la fe ha representat la caritat cristiana amb els últims…ha fet brillar d’una manera especial aquesta virtut teologal. DURANT DOTZE ANYS NO S’HA CANSAT D’ABRAÇAR, D’ESTIMAR, DE BENEIR PER TOT EL MÓN AMB UN GRAN COR.
Bé, he volgut compartir amb vosaltres algunes experiències que he conegut i que potser ens ajuden a entendre les coses més brillants del pontificat de FRANCESC.
Ara preguem pel seu etern descans i ja preguem a l’Esperit Sant no només per l’elecció pròxima del nou Papa sinó pel seu magisteri i per la seva tasca de ser Pastor de l’Església Universal.>>
