El 18 de gener de 1949 es va concedir aquesta dignitat al temple parroquial, segons podem llegir a la declaració pontifical o Breu Pontifici que, per manament del papa Pius XII, signa el cardenal secretari d’estat en aquell moment, Giovanni Baptista Montini, qui uns anys després, al 1963, seria nomenat papa prenent el nom de Pau VI a la mort de Joan XXIII.
La proposta d’aquest títol basilical va partir de la instància del llavors Arxipreste Mn. Amadeu Amenós, amb el beneplàcit i suport del Bisbe de la diòcesi de Vic, Joan Perelló i Pou, qui va elevar i recomanar la petició a la Santa Seu. La celebració solemne de l’atorgament del títol amb una missa ‘pontifical’ va ser el dia 6 de novembre del mateix any, i comptà amb la presència de l’Arquebisbe Metropolità de Tarragona, primat d’Espanya en aquell moment, Benjamín de Arriba y Castro, i també amb altres dignitats eclesiàstiques com l’Abat de Montserrat Aureli Maria Escarré.
La declaració de Basílica Menor depèn completament de la voluntat del Papa considerant d’una banda la grandiositat i solidesa del temple, la seva bellesa artística, el fet de preservar en el seu sí relíquies de sants i també ser llocs, centres o etapes de pelegrinatge. És evident, però, que es tracta també d’una església de grans dimensions i riquesa artística, com es de tots conegut, amb una història mil·lenària i successives ampliacions fins a arribar a la nau actual d’estil renaixentista (S.XVII) que integra un retaule barroc de gran bellesa dels escultors Josep Sunyer i jacint Morató (1718-1747). Dins el temple s’hi han conservat les relíquies de Santa Secundina i Sant Faust, complint així també aquesta condició, a més a més de ser punt de referència del camí de Sant Jaume i el camí Ignasiâ.
Malgrat que aquest esperit es manté i traspua avui dia en les solemnitats religioses que s’hi celebren, és clar que la societat del 1949 amb les seves circumstàncies i limitacions ha canviat molt. Les multituds arrenglerades pel regim imposat llavors que, malgrat les seves ombres, va permetre preservar i recuperar molts dels elements del patrimoni religiós comú després de la sagnant guerra civil, es veuen ara minvades en els oficis religiosos, mentre que l’activitat cultural, patrimonial, civil i turística ha experimentat un creixement notable i variat en diverses manifestacions populars que omplen sovint la Basílica amb expressions de comunió social arran de la pròpia tradició.
Es per això que celebrem l’efemèride amb goig, i amb els ulls posats a la Basílica com a pal de paller de la pròpia identitat de tots els igualadins i igualadines de qualsevol mena i condició que s’hi apleguen en els oficis, festes i concerts, casaments, funerals i pregàries, visites culturals, privades, turístiques, perquè, com bé diu el text conclusiu de l’oratori del mil·lenari de Santa Maria, “sigui aquest temple la llar que ens arrecera, Santa Maria, la llum que ens va al davant”.
