Fa uns dies, en el marc de les xerrades de formació arxiprestal de l’Anoia Segarra del segon trimestre 2025-2026, vàrem poder compartir el testimoni de la Montserrat Domingo, ermitana que ens visità des del seu retir a Sant Joan de Codolar (Montsant). Un llarg camí fins a Igualada per a oferir-nos unes pinzellades de la seva vivència de pregària quotidiana i universal. Agraïm la seva visita, les seves paraules pausades i senzilles, però profundes. Ens vàrem quedar amb ganes de saber més, de compartir l’estona potser sense dir res, tal com diu ella, sense fer res, potser escoltant el silenci, i sentint la pau i la unitat dels qui preguen amb ‘Ell’, que sempre hi és.
Per això, cercant més referències, vaig trobar un article / entrevista de Gemma Ventura a la revista cultural 14, on s’hi desgrana una visió àmplia de la vida, l’experiència i l’ensenyament de la Montserrat des del seu petit reducte al costat de Cornudella de Montsant. Us convidem a llegir l’article, amb el permís de la Gemma, i esperem que, si vàreu ser a la xerrada, us ajudi a completar l’experiència, i si no vàreu ser-hi, tingueu també de primera mà també aquest testimoni que fa pensar, però també dona perspectiva per buscar Déu en les coses petites.
Us avanço la introducció a l’article de a la revista Catorze, Febrer de 2025., que podeu llegir completament en l’enllaç adjunt:
Quan Montserrat Domingo (Raïmat, 1943) tenia trenta-tres anys, va triar la solitud: ser ermitana. A prop dels vuitanta-dos, aviat en farà cinquanta que viu sola, amb poc i en silenci a Sant Joan del Codolar, on hi ha una petita ermita i un petit corral que va convertir en casa seva. M’enfilo cap al Montsant per veure un format de vida oposat al del món de baix. “No tinc aigua corrent, em pugen garrafes, i d’electra fa catorze anys que en van posar, ara tinc aquesta bombeta”, em dirà. “Tot el que porto és donat, fins i tot els mitjons, però les botes, no”. Per tele, té la finestra: “Mira quin cel, no hi ha cap dia que sigui igual”. Monja anacoreta d’ulls blavíssims, pell forta i somriure plàcid, tindré la sensació d’estar davant d’una dona que forma part d’aquesta muntanya feréstega. ¿Qui seria capaç de viure així?, em preguntaré, mentre jo mateixa notaré com, al seu costat, m’aniré desaccelerant. “Passa, passa. Perdona, però no t’esperava, pensava que havíem quedat dissabte. ¿Vols aigua? Me la porten”. Una mica, li dic, però m’omple el vas fins dalt. Un gat fosc em mira. “¿Què et passa, Negret?, que no sabies parlar i ara ja parles”.
Esperem que us agradi.
Isidre Prat
