Santa Maria d’Igualada va començar diumenge les celebracions del 75è aniversari de la concessió del títol de basílica, amb una eucaristia solemne i una conferència històrica.
L’ofici dominical, presidit pel vicari general Josep Maria Riba i concelebrat pels rectors ‘in solidum’ Xavier Bisbal i Eduard Flores, es va celebrar amb la butlla de concessió exposada al presbiteri.
En la seva homilia Riba i davant una nombrosa presència de feligresos va demanar «ser conscients per saber qui som, i per no quedar-nos en el passat. Som hereus d’un llegat que hem de saber rellegir i fer-lo nou en el context que vivim». Per al Vicari general, «la Basílica és el referent on s’aprèn que la grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que es posseeixen, ni pels Béns que s’han aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar als altres a viure de la manera més humana i més digne». A més, va reflexionar sobre els símbols de la basílica, el conopeu i el tintinàbul: el primer, com una tenda, ens recorda que «vivim a la intempèrie, som homes i dones de pas, que sota la feblesa de la lona hi ha un espai que ens agermana i ens aixopluga, és l’espai on entreteixim els lligams de l’experiència viscuda i conviscuda…». El tintinàbul ens anima a «anunciar, no quedar-nos replegats i a sortir amb harmonia, amb un so agradable, que captiva, que no atordeix ni aclapara».
Viatge a 1949 amb Miquel Térmens
A la tarda, l’historiador igualadí Miquel Térmens i Graells, degà de la facultat d’informació i mitjans audiovisuals de la Universitat de Barcelona, va oferir una conferència en què va situar els presents en el context de 1949.
Térmens va explicar en què consisteix una declaració de basílica i va oferir una estadística de la concessió d’aquesta dignitat, afirmant que no és un títol qualsevol i que té la seva importància.
A continuació va parlar de l’any 1949, en un món marcat per l’era nuclear i una Espanya aïllada en un règim d’autarquia deu anys després del final de la guerra civil. Igualada vivia una prosperitat en la indústria i el comerç, s’hi construïen cases senyorials, però a la vegada la classe obrera vivia escanyada per les baixes setmanades per l’economia planificada i per l’escassedat d’habitatge. Eren els anys previs a un gran canvi per la ciutat: el trasllat de la N-II al nord del terme municipal, que va obrir noves perspectives i va redimensionar la capital de l’Anoia.
Santa Maria es recuperava dels estralls de la guerra, s’hi havia construït la cripta i s’estava a la meitat de la restauració del retaule. Térmens va destacar el paper de Mn. Amadeu Amenós, que des de 1939 va anar movent les peces per obtenir requisits per a la concessió del títol: la construcció de la cripta, la cerca de relíquies i la presència de l’Schola Cantorum. Per últim, va oferir la seva interpretació de les raons perquè es va buscar el títol de la basílica: per una banda, la idea de dotar de dignitat a un temple que havia estat martiritzat i, per l’altra, la necessitat de situar eclesialment Igualada en el mapa de la diòcesi de Vic, en el context de rivalitat amb Manresa i Vic.
